La gent mira els mosquits, les gerres, un fluorescent. És el tercer cop que organitzo la verbena que recorda les Places del Sol i el tercer cop que m'hi colo d'estranquis. Em tiro amb tricicle pel carreró del bar secundari. M'enganxo a la paret fins al dintell enorme de darrere. Per l'esquerra dóna a la plaça-piscina que va sobreviure. Per la dreta al pati de la secretària. Sempre se'n va al port, o a l'estació. Hi poso el peu i les rajoles me'l refreden. Entre les plantes un piano andalús. Demà fan el decorat amb el color, la geometria a compàs, els buits i el cel de les Places, i no sé on el munten. Fins ara l'he vingut trobant abans que no es desfés.
dissabte, 20 de març de 2010
dissabte, 6 de març de 2010
104: Sometent de les notícies
La ciutat vella té edifici típic: una paret blanca i bruta amb persianes. Alguns els han intervingut. Porten passatges, o forats a patis, o escales que van a una acròpoli tancada rere l'església d'una plaça. Una d'aquestes parets es plega. Quan et gires veus que et tapava unes tàpies en zigzag. A darrere, l'horitzó. Després arribes a una microplaça amb una casa-tàpia. Mentre mires si hi ha camps o temples a darrere, dos amos d'un bar parlen per una finestra quadrada. Et fa por colar-te en la vida privada del barri, així que fuges i et trobes una cruïlla de camins descosida. La presideix una fleca amb un rellotge. A l'encreuament, una dona amb una bicicleta i un comerciant esperen. Passa algun cotxe: de la muntanya, o de les xemeneies.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)