111: Mitteleuropa

Un santuari de gravadores fent soroll al buit de la boca de Lesseps.

110: Mambo del carter

Per les circumstàncies m'he inclinat com els japonesos. Em decep que el front em toqui de seguida al mirall, tot i anar lent. Preferiria baixar indefinidament. De moment és més efectiu omplir una palangana d'aigua i ficar-hi el cap per treure aire, com qui fuma.

109: Les palmeres quadrades, les palmeres enguixades

Quan baixes han reformat una estació que et donava problemes per transbordar. A fora et trobes tres respiradors. Són fanals enormes que ventilen per la base. Imiten Sants però també empalmen amb Maria Cristina: si els passes semblen pals de bandera i veus la Diagonal. Han empès els cotxes a la muntanya. Els tallen unes fonts i unes plantes que se't foten a la cara. Per sota la gent es troba. Et ve a buscar una professora. Li ensenyes la càmera. Remous la cartera i li vas traient llibres. Et diu que miris l'edifici dels sindicats. Són uns marcs negres que pugen 60 metres. Deixen l'edifici transparent. Per dintre diu "UGT". Més avall han reemplaçat l'avinguda per més arbres que se't foten a la cara.

108: Al mateix lloc que un campanar per sometents, però tranquil

Per mesurar el temps, esperi que faci sol per dies i obri una finestra. Oblidi-se'n. Un matí la radio del veí l'atronarà. Vostè s'aixecarà, però en comptes de tancar la finestra pensarà que no sap quant porta oberta. Això es repetirà, i al cap de poc sempre que la miri es quedarà parat, pensarà que el mur insalubre de darrere recorda un pati enmig d'un camp, i que aquest camp és un laberint de tàpies. Després s'estirarà al terra. La ràdio del veí és l'eco d'un estadi, vostè parant l'orella a avisos dels avions que són ampliar el metall de la rentadora i els magatzems del port.

107: Campanar del matí

En cas que l'hivern es talli, vas del llit al balcó. Agafes un bus de la capital del nord, i quan s'acabi l'avinguda seus al mercat. A la nit escombres.

106: Metro del Carme

La gent mira els mosquits, les gerres, un fluorescent. És el tercer cop que organitzo la verbena que recorda les Places del Sol i el tercer cop que m'hi colo d'estranquis. Em tiro amb tricicle pel carreró del bar secundari. M'enganxo a la paret fins al dintell enorme de darrere. Per l'esquerra dóna a la plaça-piscina que va sobreviure. Per la dreta al pati de la secretària. Sempre se'n va al port, o a l'estació. Hi poso el peu i les rajoles me'l refreden. Entre les plantes un piano andalús. Demà fan el decorat amb el color, la geometria a compàs, els buits i el cel de les Places, i no sé on el munten. Fins ara l'he vingut trobant abans que no es desfés.

104: Sometent de les notícies

La ciutat vella té edifici típic: una paret blanca i bruta amb persianes. Alguns els han intervingut. Porten passatges, o forats a patis, o escales que van a una acròpoli tancada rere l'església d'una plaça. Una d'aquestes parets es plega. Quan et gires veus que et tapava unes tàpies en zigzag. A darrere, l'horitzó. Després arribes a una microplaça amb una casa-tàpia. Mentre mires si hi ha camps o temples a darrere, dos amos d'un bar parlen per una finestra quadrada. Et fa por colar-te en la vida privada del barri, així que fuges i et trobes una cruïlla de camins descosida. La presideix una fleca amb un rellotge. A l'encreuament, una dona amb una bicicleta i un comerciant esperen. Passa algun cotxe: de la muntanya, o de les xemeneies.